dilluns, 5 de maig del 2014

Responsabilitat subsidiària

Article de la secretària de l'APCA, Marisol Fuentes, sobre la proposició de llei de protecció civil de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge. 


De cop i volta la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge és una urgència al nostre país.
Vint-i-un anys després que la Constitució Andorrana reconegués al títol II aquests drets fonamentals, a DA li entren les presses i presenta a tràmit parlamentari a final de mandat una llei de protecció civil que defensi aquests drets si bé la via penal (la més efectiva, no ens enganyem) ja els garanteix (a banda de la Carta Magna i delcodi deontològic de la professió periodística, en vigor actualment al país).
Ni la llei reguladora d’altres col·lectius, com els bombers (que espera des de fa deu anys), ni la de violència de gènere (que es va iniciar en començar la legislatura i pateix un importantíssim retard), ni una llei específica de protecció de la infància, ni tant sols lleis reguladores del sector (premsa i mitjans audiovisuals, o del secret professional) semblen per a DA prioritàries; eliminat el Consell Andorrà de l’Audiovisual i sense data de reconstrucció, hi ha en canvi pressa per regular la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge perquè són drets fonamentals -pel que sembla- poc garantits. I sembla ser així per  l’allau  als tribunals de demandes per atemptats contra aquests drets fonamentals (aproximadament unes cinc els darrers deu anys si les dades del Consell Superior de la Justícia no són errònies, de les quals una era d’un periodista per escoltes il·legals).
Però és que tampoc hi ha d’altres drets fonamentals protegits: el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, malgrat les insistències de l’ONU i el Consell d’Europa, perquè topa amb el model institucional (diuen); i encara més enllà, la persecució, regulació i control de la corrupció; o una llei de transparència en l’exercici públic; o una llei de responsabilitat política, per citar exemples.
Però si ens concentrem en el nostre sector tampoc hi ha una llei reguladora sobre la societat de la informació (es troba a tràmit parlamentari i s’ocupa molt poc de la protecció dels menors, per exemple), o sobre  la publicitat comercial, o sobre la comunicació institucional i/o electoral, només per citar-ne algunes.
Si el legislador andorrà no ha trobat en 21 anys de Constitució la necessitat de legislar sobre uns drets que queden expressament protegits (només cal recordar que la primera llei espanyola al respecte és del 1982, és a dir, cinc anys després d’aprovar-se la seva carta magna) ara em permetran que qüestioni les motivacions de fons.
Reconec que hi ha aspectes que no estan regulats explícitament i caldria fer-ho -el dret a rèplica per exemple- si bé cal recordar que existeix àmplia jurisprudència al respecte. I no nego que calgui legislar aquests i d’altres aspectes, del nostre sector i d’altres. Com també reconec necessari fer pedagogia entre els joves sobre el correcte ús de les xarxes socials, cosa que no es fa amb l’amplitud que caldria.
Sobta per tant la precipitació, sobta la presentació (no hi era al programa electoralde DA) i sobta quan encara queden elements imprescindibles i més prioritaris per resoldre, com ara l’IGI bancari, per al qual no hi ha data malgrat la negativa repercussió que un mal càlcul inicial té per a les arques públiques en un moment en què tots patirem les retallades de la nova llei de la CASS.  Sobta perquè el sector dels mitjans de comunicació no efectua una mala pràctica generalitzada en el seu exercici, quan no existeix premsa groga ni rosa ni paparazzis ni telescombraria -tampoc hi ha regulació al nostre país sobre horaris protegits, per cert-, davant un nou marc, el de la comunicació global, en el què tots els intents de posar barreres han estat infructuosos. I sobta més encara quan obtenim com a país bona nota en llibertat de premsa davant instàncies internacionals (alertant de mala praxi, en canvi, no n’he vist cap).
La veritable finalitat en la presentació d’aquesta proposició de llei no és altra que limitar l’opinió ciutadana, especialment crítica amb els poders públics als comentaris sovint anònims que es publiquen als mitjans digitals i a les xarxes socials. I estableix la coresponsabilitat de les empreses periodístiques a les quals se les podrà exigir danys i perjudicis quan un comentari es consideri (i provi) difamatori.
I què seria difamatori? Dir d’un càrrec públic que és un inepte o negligent o mentider? Publicar el llistat de sous de directius i assessors és una intromissió il·legítima a la seva intimitat? Fer fotografies al carrer on hi ha persones anònimes i publicar-les en la plataforma que sigui és un atemptat contra la seva imatge personal? Publicar que un càrrec públic ha estat detingut juntament amb els seus familiars en una operació judicial atempta contra la vida privada?
I què fem amb la informació falsa que periòdicament circula, de manera viral, per les xarxes? O amb les emissions televisives foranies de telescombraria en horari infantil? O com que això ve de fora i no és controlable (aparentment)  no demanem responsabilitats a ningú?
Regular i de pas controlar un col·lectiu que resulta especialment molest és una obsessió, de sempre, dels poders públics. Arreu.
En canvi, i per comparar, als ciutadans no ens queda cap alternativa que la de no votar els polítics que menteixen, que es mostren clarament negligents, que incompleixen les seves promeses malgrat que la seva actuació pugui comportar danys a la col·lectivitat. Per a ells no hi ha responsabilitat subsidiària possible. Entra dins la nòmina. Igual que pels usuaris dels mitjans de comunicació i altres plataformes hi ha l’opció de no comprar, no escoltar, no mirar, no accedir, no compartir. I els tribunals, no ho oblidem!
*Com a complement del post, us enllaço una excel·lent anàlisi del catedràtic de Dret de la Informació de la Universitat de Navarra, Carlos  Soria, sobre l’abús a Espanya de la llei de protecció a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. Ja que tendim a comparar i emmirallar-nos en legislacions foranes, saber també del mal que hem de morir: http://www.cuentayrazon.org/revista/pdf/034/Num034_009.pdf

Publicat al bloc mariblocfuentes.wordpress.com el 13 de març de 2014

Tu calla!

Article de la vocal de l'APCA, Noemí Rodríguez, al respecte de la proposició de llei de protecció de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge.


Llegir la premsa es converteix massa sovint en un acte de fe. El que passa ja ho sabem, i el que no, tampoc ens ho expliquen els diaris. Amb una mica de sort t’ho xiuxiuegen a cau d’orella després d’un sopar o a la sortida d’una conferència. L’atur, les boutades dels aspirants a polítics, les aliances contranatura, els oferiments de pactes a qui no els necessita… tot plegat no és més que un episodi més de la coreografia del que mal anomenem actualitat. Això i els esquitxos de crònica negra. Tractada amb més o menys frivolitat però devorada pel lector amb la fruïció de qui sap que allò –per sort– no va amb ell. Perquè veure morts en portada, descobrir els detalls escabrosos de les fallides, de les separacions, de les baralles i les banyes només genera plaer si no et toca de prop. Sembla que el govern ha atorgat el seu favor al projecte de llei que impulsa el grup demòcrata per fer-se passar els disgustos quan algú els insulta a través dels comentaris anònims de la premsa. Perquè no ens enganyem, tot plegat es redueix a això: a una pell molt fina. El dret a la intimitat i a l’honor està reconegut i regulat actualment. Però cal anar més enllà, i fer que la gent tingui por de parlar, de dir el que pensa i si ells no en tenen, que en tingui la premsa de publicar-ho. No és una mala estratègia, però és una pèssima política. El que caldria fer és mirar de desprestigiar l’anònim, no castigar-lo. Tothom hauria de poder dir la seva amb la cara descoberta, amb arguments i educació. Però si això no passa en la vida pública haurà de ser per llei que es faci respectar al carrer.


Publicat a l'edició del Diari d'Andorra del 21 d'Abril de 2014.

dimarts, 15 d’abril del 2014

MATISACIONS A LA LLEI QUALIFICADA DE PROTECCIÓ CIVIL ALS DRETS A LA INTIMITAT , A L'HONOR I A LA PRÒPIA IMATGE

Document tramés a tots els grups parlamentaris en relació a la proposició de Llei Qualificada de protecció de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge.


Des del APCA ( Associació dels Professionals de la Comunicació d'Andorra) contemplem amb certa inquietud la possible aprovació de la llei qualificada que diu protegir civilment els drets a la intimitat , a l'honor i a la pròpia imatge , creiem que aquests drets es troben perfectament protegits amb la legislació vigent en el seu Codi Penal així com el redactat i promulgat en la Carta Magna andorrana , considerada com la llei de lleis .

Acatem plenament l'exposició de motius que recullen perfectament els enunciats de la Declaració Universal dels Drets Humans , el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics , l'article 8 del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les seves Llibertats Fonamentals . Estem totalment d'acord que: "1º Tota persona té dret al respecte de la seva vida privada i familiar , del seu domicili i de la seva correspondència . 2n No podrà haver–hi  ingerència de l'Autoritat pública a l'Exercici d’aquest dret sinó en quant aquesta ingerència estigui prevista a la Llei i constiueixi una mesura que, en una societat democràtica, sigui necessària per a la Seguretat nacional, la seguretat Pública , el benestar económic del país , la defensa , l' ordre i la prevenció del delicte , la protecció de la salut o de la moral , o la protecció dels drets i llibertats dels altres " . Acceptem , donem suport i defensarem sempre l’article 14 de la Constitució com a garant del dret a la intimitat , a l'honor i a la pròpia imatge , evitant amb la nostra tasca professional les intromissions il.legítimes en la vida privada familiar .

Per tot això ens sorprèn que el legislador vulgui ara crear una llei qualificada de protecció civil , quan tot això es troba ja protegit en l'àmbit judicial en lleis promulgades en un temps no molt llunyà .

Aquesta acció ens fa des confiar d'una utilització judicialment correcta i equànime amb els ciutadans . També creiem que un excés de zel innecessari podria generar un entorpiment de la tasca informativa dels professionals de la comunicació, creant una perillosa po que donés origen a innecessàries i perjudicials actuacions d'auto censura . La llei , tal com la coneixem és molt abstracta .

Recollint experiències foranes volem ressaltar l'informe realitzat per Carlos Soria , director del Departament d'Ètica i Dret de la Informació de la Universitat de Navarra . En el seu informe que trobaran íntegre al final d'aquest escrit de matisacions comença dient que "La llei va néixer sense discussions important , sense gaire  polèmica, gairebé modestament . Pocs observadors es van adonar aleshores de la importància que estava cridada a tenir en el nostre sistema informatiu . La llei va obrir una nova via per resoldre els conflictes entre la informació i l'honor ; conté pautes per a l'harmonització jurídica entre tots dos drets fonamental , però la Llei va suposar també el risc - per les  deficiències tècniques en la redacció - d'alimentar una invocació abusiva de la protecció que brinda"
Llegint la proposició de llei que el grup DA presenta per a la seva aprovació al Consell General , creiem , tal com també ho apunta el Professor Carlos Soria , que aquesta serà una "llei de jutges" , és a dir , una llei que no pretén tipificar conductes civils il·lícites sinó proporcionar alguns criteris de justícia perquè els jutges els apliquin quan se'ls presentin . Com en el cas espanyol pensem que a Andorra podria succeir el mateix on tot dependrà de l'enfocament que doni el  jutge de torn, fent que la interpretació de la llei sigui l'important. Amb el temps es va arribar a la conclusió que la llei espanyola va aconseguir “ una subhasta i protecció farisaica de l'honor " , que s'està abandonant la via penal de protecció de l'honor , segons sembla ja no és interessant utilitzar la via penal per a la protecció a l'honor ja que surt molt més barata aquesta via que la via civil on es cotitza més alt " la restitució i protecció de l'honor " a més s'ha aconseguit que siguin els jutges a nivell individual els que valorin la " restitució de l'honor " del demandant el mateix cas , segons qui ho jutgi pot tenir diferents preus o valors . Si no fos per la gravetat del tema diríem que és el més semblant a una tragicomèdia o sainet

El professor Soria manté que "Des de la perspectiva d'empreses i informadors , la Llei de 1982 ha enterbolit - per a uns més , per altres menys - el clima de llibertat i de seguretat jurídica que sempre requereix l'exercici organitzat o professional del dret a la informació ... " Continua dient que" En certa manera , empreses i informadors no se senten ben compresos per part del públic i per part del poder judicial . Tenen l'experiència que no és fàcil fer entendre les circumstàncies , condicions i exigències en què es desenvolupa la informació contemporània ... Cap bon informador , com cap bon empresari de la informació , reivindica mai el privilegi abusiu de jugar impunement amb l'honor i l'honor dels seus contemporanis . Però tampoc cap d'ells pot acceptar pacíficament que una llei tècnicament deficient , o la irresponsabilitat amb què es presenten algunes demandes de protecció civil de l'honor , generi un clima d'incertesa , obri una porta a la manipulació dels poders socials o polítics contra la Informació , o a través d'una autocensura per po a la llibertat dels informadors cometin els grans pecats informatius de l'omissió "

Qui té raó? Els que volen un sistema atemorit i emmordassat , o els periodistes i empresaris de la comunicació quan mantenen que la llei , per la seva ambigüitat i deficiències és un jou per  la llibertat ?[1]
Principio del formulario

Tornem a la proposició de Llei. Per al legislador ponent "la Important Funció que desenvolupen en els mitjans de comunicació comporta només el seu reconeixement de drets i garanties , sinó també certes obligacions consistents en subministrar una informació  de qualitat , evitant abusos " Podríem estar d'acord amb l’exposat , però ens sembla que l'autor oblida una cosa molt important, la subjectivitat del concepte qualitat; dues persones poden apreciar diferent qualitat en un alguna cosa o en un tot. Qui té la raó? Ja estem en la subjectivitat del jutge, sota quin concepte jutjarà conceptes com qualitat, abusos , bonic o lleig . En la informació pura i dura és de fàcil reconeixement , només cal desenvolupar el com , ell quan l’on i ell perquè. La cosa es complica quan l'autor afegeix adjectius . És que el fet d'opinar és delicte ? No, el delicte si és que existeix, estarà en el contingut i el tractament de la informació i aquest contingut té molts matisos i possibles interpretacions . De vegades una simple crítica pot generar una infinitat d'opinions i/o comentaris però de qui serà la raó ?

Estem convençuts que per a aquests casos ja tenim la legislació suficient sense necessitat de recórrer a noves lleis que l'únic que faran és complicar el ja sobresaturat sistema judicial .

La llei insisteix en la responsabilitat subsidiària , és repetir el que està a les normatives legals del país. En cas que el que ha estat publicat pugui ser objecte de disputa judicial,  el responsable és l'autor i si aquest fos anònim el director de l'empresa informativa.

En l'article 1 . Objecte de la Llei ja ens trobem amb els problemes que el professor Soria ens assenyalava en la llei espanyola. L'articulat andorrà diu: "En cas que la intromissió tingui caràcter delictiu, s'aplicaran els Criteris d'aquesta Llei per a la Determinació de la Responsabilitat civil derivada del Delicte . En qualsevol cas, la quantia de les indemnitzacions a que donin lloc els Accions civils exercitades en procediments que tinguin com a finalitat la protecció dels drets a la intimitat , a l' honor i a la pròpia imatge ha de ser valorada d' acord amb aquesta Llei”

Podem pensar que tot i la professionalitat del jutge hi haurà una amplíssima subjectivitat per jutjar i imposar el "valor " de la condemna.

El Capítol Segon "Drets de rèplica i de rectificació, i accions judicials" es podria emmarcar perfectament en el codi civil vigent , ja que el podríem considerar necessari tenint en compte que en aquest moment al país no hi ha norma reguladora a aquest efecte.

A la Secció tercera "Accions judicials, article 19. Contingut de l' acció civil", creiem que s'ha redactat d'una manera una mica " incomprensible" . En l'apartat a ) s'apunta . Que prohibeixi el seu responsable una intromissió il·legítima imminent .
 Imminent entenem que és una acció que es vol realitzar però que encara no s'ha produït . Per deducció gramatical, arribem a pensar que entre el passat i el futur està el present i que és aquesta forma la que defineix si existeix o no el delicte; llevat de pensar que pensar sigui un delicte . Creiem que aquesta podria ser una via molt desitjable per a possibles censors . Als professionals de la informació també ens preocupa el possible intent d'utilitzar una llei per intentar allunyar del professional de la informació les seves fonts informatives .




[1] [1] BIBLIOGRAFÍA: L.H. CLAVERIA Reflexiones sobre los derechos de la personalidad a la luz de la Ley Orgánica 1-1982, de 5 de Mayo en ( Anuario de Derecho Civil. Mª A. DESANTES FERNÀNDEZ, El desarrollo constitucional del derecho a la información. Homenaje al Profesor Jose Mª Desantes Guanter, Madrid, 1987 pags.247-255. J.Mª DESANTES GUANTER El derecho a la información en el contexto de los Derechos Humanos, en el volumen Información y derechos Humanos, Pamplona 1987, págs..15-59 J.A. DORAL, Derecho al honor: comentario a la Ley Orgánica sobre protección civil del derecho al honor, intimidad familiar y a la propia imagen en “Boletín de Información del Ilustre Colegio Notarial de Granada” 18, 1982, págs. 890-891. C.SORIA, Derecho a la propia imagen e interés público informativo en “AEDE”, 11, 1986 págs 46-53 Mª DE LA VALGOMA Comentario a la Ley Orgánica de Protección civil del derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen en “Anuario de Derechos Humanos” 2, 1983.

dimarts, 5 de març del 2013

Nínxols d'ocupació per a periodistes. Un informe del Col·legi de Periodistes de Catalunya sobre el futur de la professió.


El Col·legi de Periodistes de Catalunya  ja disposa d’un retrat precís que diagnostica la professió periodística i assenyala els futurs nínxols professionals. L’estudi, que identifica els clarobscurs del mercat laboral sota el títol Nínxols d’ocupació per a periodistes; crisi, oportunitats en el sector i necessitats de formació, forma part d’un pla estratègic de formació i ocupació per als professionals de la informació. L’informe –fruit d’un acord del Col·legi amb el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC)– ha estat elaborat pel Laboratori Digital. Media, Strategy and Regulation de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) sota la direcció del professor Josep Lluís Micó.

Podeu consultar tots els documents del resultat d'aquest estudi en aquest enllaç:


http://www.periodistes.org/node/56010/detall





La Junta de l'APCA

dijous, 31 de gener del 2013

L’APCA lamenta l’atac desmesurat de l’executiva del PS contra la professió periodística


Arran les declaracions efectuades des de l’executiva del Partit Socialdemòcrata en relació a les informacions publicades sobre la detenció del seu secretari d’organització i conseller de comú, la majoria de la junta directiva de l’Associació de professionals de la comunicació d’Andorra (APCA) vol manifestar el següent:

-        Constatar que un càrrec electe que ha jurat complir i fer complir les lleis es deu a la ciutadania, té una projecció pública i per tant és d’interès general el coneixement públic de la seva presumpta implicació en un afer delictiu.

-       Assegurar que el conjunt de mitjans de comunicació del país s’ha limitat a constatar uns fets sense vulnerar cap dret fonamental, respectant el codi deontològic en vigor a Andorra així com les normatives legals vigents

-       Lamentar els atacs directes contra la professió periodística efectuats pel conjunt de l’executiva del Partit Socialdemòcrata en tant que obeeix a una clara voluntat de desviar l’atenció del problema real com és la presumpta implicació d’un càrrec electe del seu partit en un afer delictiu.



La majoria de la junta de l’APCA conclou que si alguna persona o entitat considera que ha d’emprendre accions legals està en el seu dret de fer-ho.




La Majoria de la Junta Gestora de l’APCA
(Marc Segalés, Cristina Orduña, Gualbert Osorio, Noemí Rodríguez, Marisol Fuentes, Marta Tort, Anna Pifarré)

dilluns, 28 de gener del 2013

Interessant article publicat a ElDiario.es sobre el futur de la premsa escrita


Interessant article publicat el 27 de gener de 2013 a ElDiario.es sobre l'anomenada "crisi del paper" o de la premsa escrita tradicional. Reflexions importants que des de l'APCA també volem compartir.

La economía de la prensa y el malentendido de Internet

Redacción de la revista Alternativas Económicas
Redacción de la revista Alternativas Económicas
Que la prensa y su modelo de negocio tradicional están en crisis es algo tan obvio que nadie puede discutirlo sin pasar por loco.
Y sin embargo, hay mucho que discutir.
Las premisas que interesadamente han asumido como dogmas la mayoría de gestores de los medios, como la forma más sencilla de ocultar sus propios errores, es que Internet amenaza de muerte los medios tradicionales. Y quizá es verdad, pero en un sentido muy distinto al que suele asumirse: el gran problema no es el papel, sino la publicidad.
El modelo de negocio sobre el que durante décadas se ha sustentado la prensa descansaba sobre todo en tarifas publicitarias hinchadísimas, que probablemente tenían sentido en la medida en que la prensa era el filtro por el que había que pasar para difundir cualquier mensaje. Las redes sociales hacen añicos estas bases: a través de Twitter, Facebook y otras nuevas herramientas, incluida la web, pueden montarse grandes campañas publicitarias a coste cero. Sigue teniendo sentido anunciarse en un periódico, pero ya no tanto pagar esas tarifas hinchadas sobre las que se construía todo el modelo. Aunque amaine la crisis, esas tarifas no volverán.
Esto tiene que ver con Internet, naturalmente, pero con las lecciones contrarias a las que han extraído la mayoría de gestores de medios y los gurús que les rodean. Presos del pánico, los medios empezaron a regalar su contenido en la red, con lo que han estado empujando a sus lectores a dejar de comprar lo que ahora se regala. Es como dispararse en el pie: cuando una de las dos patas sobre las que se sustenta el negocio –la publicidad—se hunde, la respuesta lleva a  alentar la caída simultánea de la otra (regalando los contenidos por los que aún cobran). 
La justificación ante un comportamiento tan irracional suele ser el sostenido declive de las ventas de diarios y revistas, del que los gurús extraen la conclusión inevitable de que el papel está condenado a desaparecer.
Pero incluso este declive –indiscutible—merece una segunda lectura. Durante el auge del modelo ahora en crisis, sostenido por la burbuja publicitaria, todos los periódicos también hincharon artificialmente sus tiradas con promociones e incluso con decenas de miles de ejemplares regalados. El fin no era encontrar lectores de diarios, sino aumentar la tirada para poder subir las tarifas publicitarias, la madre del cordero del modelo.
Con el estallido de la burbuja publicitaria, esta práctica se cortó en seco porque imprimir de más dejó de ser negocio y se transformó en gasto. Y como estamos hablando de decenas de miles de ejemplares, la purga en la tirada acrecentó la sensación de desplome de la venta de diarios.
La caída de lectores dispuestos a comprar un diario existe, pero es menor de lo que parecen sugerir las caídas oficiales de ventas.
Una forma más atinada de acercarse al problema del modelo de negocio de la prensa sería estudiar la evolución de los ingresos por venta de ejemplares y por publicidad.
El último ‘Libro blanco de la prensa diaria’, editado por la patronal, registra que los ingresos por venta de ejemplares del sector pasaron de los 1.300 millones de euros de 2007 a los 1.035 de 2011, lo que supone una caída del 20%. Es mucho, pero por el camino cerraron también varios diarios. Y la cifra parece hasta ridícula si se compara con el hundimiento en el mismo periodo de los ingresos por publicidad, que pasaron de 1.461 a 782 millones: una caída del 46% en sólo cuatro años.
Si por la caída que acumulan los diarios de papel ya los dan por enterrados, ¿no habría que enterrar mucho más deprisa a los medios que dependen por completo de la publicidad?
Ante este panorama, parecería razonable que la mejor forma de preservar el periodismo independiente fuera alejarlo de la enorme dependencia de la publicidad, que además suele llevar aparejada costosas facturas en términos periodísticos. Pero para ello se necesita una comunidad de lectores dispuestos a pagar por información propia e independiente.
En Francia, la situación de los medios tradicionales es tan catastrófica como en todo el mundo. Pero algunos de los medios cuya dependencia de la publicidad es mucho menor están pasando por un gran momento. El satírico ‘Le Canard Enchainé’, cargado de exclusivas serias, vende 500.000 ejemplares cada semana y gana cuatro millones al año sin absolutamente ninguna publicidad; Mediapart, diario de Internet con 60.000 suscriptores de pago, acaba de cerrar su primer ejercicio en beneficios; la revista ‘XXI’, de grandes reportajes que lindan con la literatura, se ha convertido en un fenómeno y rentable, y ‘Alternatives Economiques’ rompió su récord de ventas –desde hace años por encima de los 100.000 ejemplares—y se mantiene en beneficios y sin deudas pese a que la facturación publicitaria raramente supera el 10% de sus ingresos.
España suele despertar tarde, pero todo esto está llegando aquí también: el satírico ‘ Mongolia’, que acumula ya 10 números en la calle con una tirada mensual de 40.000 ejemplares; eldiario.es –con un modelo mixto entre publicidad y socios--; Materia, con un modelo que imita ProPublica (EEUU), basado en patrocinios y filantropía; el inminente InfoLibre –asociado a la citada Mediapart--, ‘Líbero’, ‘ La Marea’, ‘JotDown’…
Y, naturalmente, la revista Alternativas Económicas, que llegará al quiosco en febrero dirigida por Andreu Missé, ex subdirector de EL PAIS, con el objetivo de replicar el modelo francés y construir una red de suscriptores –en Francia cuentan con 80.000-- que la hagan sostenible.
En realidad, el debate entre papel e Internet  casi es lo de menos: lo importante es que el periodismo no dependa sólo del Ibex 35.


dimecres, 2 de gener del 2013

Periodistes en crisi


Un cop hem arribat a aquestes alçades del sarau, dir que l'orquestra desafina és tan obvi que a ningú no li interessa. Hem arribat al punt que hores d’ara ja hem trobat tantes solucions com interlocutors. Tots tenim un amic o un familiar especialista en temes econòmics i per tant , amb alguna cosa que dir, però el pitjor de tot, és que, hores d'ara, si no tots, sí una gran majoria de nosaltres hem començat a notar les urpades d'aquesta desagradable situació que es va desenvolupar,  possiblement, després d'un llarg període de desenfrè politic i economic.

            Tot això, per concloure que el sector professional de la comunicació, està sent engolit per un remolí que xucla esperances i il·lusions.

            Els periodistes, juntament amb altres professionals universitaris, com els docents, els filòsofs o els filòlegs, sempre ens hem mogut en la taula baixa del reconeixement salarial. Aquella dita que diu que  “passa mes gana que un mestre d'escola” no és una exclamació, és el reflex d'una realitat que no ha canviat gaire amb el pas del temps.

            Més afortunats van ser els que van poder entrar en el sector públic, que no és que pagués molt millor.  No, simplement garantia l'agònic salari. En el periodisme, molts vàrem ser els cridats, però molt pocs els escollits. La majoria, com a professionals de la comunicació i únics coneixedors i estudiosos del tractament de la informació, hem pogut anar treballant i tirar endavant amb les nostres penes i glòries.

            El periodista com a treballador per compte aliè ha de complir  com qualsevol altre “*currant” i ja sap des del primer moment, que la seva misió és estructurar professionalment el món de la informació mitjançant una comunicació professional, contrastada i elaborada perquè el públic en general pugui estar degudament informat.

            Això no treu que -com qualsevol altra feina- estigui oberta a la crítica i a la seva desaprovació. El periodista no té ni la veritat absoluta, ni la relativa. Té el desig de desenvolupar els seus coneixements per exercitar la informació lliure, plural, democràtica i universal i aconseguir que l'empresa per a la qual treballa, aconsegueixi una credibilitat i reconeixement que li permeti ser valorada i  pugui funcionar durant molts anys.

            L'empresari editor, en moltes ocasions desconeix el món de la comunicació. És normal. De la mateixa manera que un hospital pot ser propietat d'un neòfit de la medicina però estar dirigit per bons professionals, un diari pot pertànyer a un grup aliè al món de la comunicació. En tots dos casos l'èxit vindrà pel camí que marqui el professional, deixant molt clar que el promotor , si no és mèdic no podrà exercir de galè, ni l'empresari editor  ho podrà fer de periodista.

            A Andorra, les primeres passes en el món de la comunicació es van fer a finals del segle XIX, si bé el seu desenvolupament no va començar fins a principis del segle XX i fins a la guerra civil espanyola. Després, silenci. Fins el naixement de dos grans monstres de la comunicació com van ser  Ràdio Andorra i Sud Ràdio i petites aparicions fins els anys 70 quan van sorgir nombroses revistes i diaris amb més o menys fortuna. La premsa es va consolidar en la dècada dels 90 i va ser la Televisió Nacional,   la que va completar el pastís comunicatiu. L'aparició d'internet ens ha revolucionat com a tot el món, però demostra  que mentre Internet s'ha convertit en –possiblement- el millor mitjà de comunicació, és també el pitjor sistema d'informació. A la xarxa hi ha un  important volum d'informació no tractada, no contrastada i -el que és pitjor- un  immens femer d'anònims. Tots els ingredients que invaliden la qualificació d'informació seriosa, veraç i professional.

            Tot això demostra que la informació i els mitjans de comunicació necessiten, ara més que mai, professionals que tirin fort del carro, en un moment que ells són molt conscients, que el camí és difícil, que la situació és de gran crisi i que la lluita serà dura i sense treva. En aquest moment és quan els editors o propietaris dels mitjans de comunicació han de reflexionar sobre la necessitat de la bona entesa entre empresa i professionals. El més fàcil és reduir despeses reduint producció i eliminant productors; és a dir, creant un abisme cap al no-res .

            Des d'aquí, la petició i el desig que els grups editors que hi ha al Principat d'Andorra, facin un esforç i que no pensin en el periodista com un llast en el seu vaixell informatiu. És ara quan tots han de fer l'impossible per mantenir-se units lluitant amb totes les seves forces contra aquesta maleïda crisi que ens assota amb la ràbia d'una mala grip i amb conseqüències letals en el cas d'una mala praxis.

Gualbert Osorio
Periodista 
Associació de Professionals de la
Comunicació d'Andorra