dilluns, 5 de maig del 2014

Responsabilitat subsidiària

Article de la secretària de l'APCA, Marisol Fuentes, sobre la proposició de llei de protecció civil de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge. 


De cop i volta la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge és una urgència al nostre país.
Vint-i-un anys després que la Constitució Andorrana reconegués al títol II aquests drets fonamentals, a DA li entren les presses i presenta a tràmit parlamentari a final de mandat una llei de protecció civil que defensi aquests drets si bé la via penal (la més efectiva, no ens enganyem) ja els garanteix (a banda de la Carta Magna i delcodi deontològic de la professió periodística, en vigor actualment al país).
Ni la llei reguladora d’altres col·lectius, com els bombers (que espera des de fa deu anys), ni la de violència de gènere (que es va iniciar en començar la legislatura i pateix un importantíssim retard), ni una llei específica de protecció de la infància, ni tant sols lleis reguladores del sector (premsa i mitjans audiovisuals, o del secret professional) semblen per a DA prioritàries; eliminat el Consell Andorrà de l’Audiovisual i sense data de reconstrucció, hi ha en canvi pressa per regular la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge perquè són drets fonamentals -pel que sembla- poc garantits. I sembla ser així per  l’allau  als tribunals de demandes per atemptats contra aquests drets fonamentals (aproximadament unes cinc els darrers deu anys si les dades del Consell Superior de la Justícia no són errònies, de les quals una era d’un periodista per escoltes il·legals).
Però és que tampoc hi ha d’altres drets fonamentals protegits: el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, malgrat les insistències de l’ONU i el Consell d’Europa, perquè topa amb el model institucional (diuen); i encara més enllà, la persecució, regulació i control de la corrupció; o una llei de transparència en l’exercici públic; o una llei de responsabilitat política, per citar exemples.
Però si ens concentrem en el nostre sector tampoc hi ha una llei reguladora sobre la societat de la informació (es troba a tràmit parlamentari i s’ocupa molt poc de la protecció dels menors, per exemple), o sobre  la publicitat comercial, o sobre la comunicació institucional i/o electoral, només per citar-ne algunes.
Si el legislador andorrà no ha trobat en 21 anys de Constitució la necessitat de legislar sobre uns drets que queden expressament protegits (només cal recordar que la primera llei espanyola al respecte és del 1982, és a dir, cinc anys després d’aprovar-se la seva carta magna) ara em permetran que qüestioni les motivacions de fons.
Reconec que hi ha aspectes que no estan regulats explícitament i caldria fer-ho -el dret a rèplica per exemple- si bé cal recordar que existeix àmplia jurisprudència al respecte. I no nego que calgui legislar aquests i d’altres aspectes, del nostre sector i d’altres. Com també reconec necessari fer pedagogia entre els joves sobre el correcte ús de les xarxes socials, cosa que no es fa amb l’amplitud que caldria.
Sobta per tant la precipitació, sobta la presentació (no hi era al programa electoralde DA) i sobta quan encara queden elements imprescindibles i més prioritaris per resoldre, com ara l’IGI bancari, per al qual no hi ha data malgrat la negativa repercussió que un mal càlcul inicial té per a les arques públiques en un moment en què tots patirem les retallades de la nova llei de la CASS.  Sobta perquè el sector dels mitjans de comunicació no efectua una mala pràctica generalitzada en el seu exercici, quan no existeix premsa groga ni rosa ni paparazzis ni telescombraria -tampoc hi ha regulació al nostre país sobre horaris protegits, per cert-, davant un nou marc, el de la comunicació global, en el què tots els intents de posar barreres han estat infructuosos. I sobta més encara quan obtenim com a país bona nota en llibertat de premsa davant instàncies internacionals (alertant de mala praxi, en canvi, no n’he vist cap).
La veritable finalitat en la presentació d’aquesta proposició de llei no és altra que limitar l’opinió ciutadana, especialment crítica amb els poders públics als comentaris sovint anònims que es publiquen als mitjans digitals i a les xarxes socials. I estableix la coresponsabilitat de les empreses periodístiques a les quals se les podrà exigir danys i perjudicis quan un comentari es consideri (i provi) difamatori.
I què seria difamatori? Dir d’un càrrec públic que és un inepte o negligent o mentider? Publicar el llistat de sous de directius i assessors és una intromissió il·legítima a la seva intimitat? Fer fotografies al carrer on hi ha persones anònimes i publicar-les en la plataforma que sigui és un atemptat contra la seva imatge personal? Publicar que un càrrec públic ha estat detingut juntament amb els seus familiars en una operació judicial atempta contra la vida privada?
I què fem amb la informació falsa que periòdicament circula, de manera viral, per les xarxes? O amb les emissions televisives foranies de telescombraria en horari infantil? O com que això ve de fora i no és controlable (aparentment)  no demanem responsabilitats a ningú?
Regular i de pas controlar un col·lectiu que resulta especialment molest és una obsessió, de sempre, dels poders públics. Arreu.
En canvi, i per comparar, als ciutadans no ens queda cap alternativa que la de no votar els polítics que menteixen, que es mostren clarament negligents, que incompleixen les seves promeses malgrat que la seva actuació pugui comportar danys a la col·lectivitat. Per a ells no hi ha responsabilitat subsidiària possible. Entra dins la nòmina. Igual que pels usuaris dels mitjans de comunicació i altres plataformes hi ha l’opció de no comprar, no escoltar, no mirar, no accedir, no compartir. I els tribunals, no ho oblidem!
*Com a complement del post, us enllaço una excel·lent anàlisi del catedràtic de Dret de la Informació de la Universitat de Navarra, Carlos  Soria, sobre l’abús a Espanya de la llei de protecció a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. Ja que tendim a comparar i emmirallar-nos en legislacions foranes, saber també del mal que hem de morir: http://www.cuentayrazon.org/revista/pdf/034/Num034_009.pdf

Publicat al bloc mariblocfuentes.wordpress.com el 13 de març de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada