28 - 11 - 2014 L'APCA continua considerant innecessària i perillosa la llei de protecció de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge

Comunicat de premsa
Andorra la Vella
28 - 11 - 2014

La junta de l'APCA, després de l'aprovació per majoria de la Llei qualificada de
protecció civil de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge, continua considerant el
text innecessari i perillós per a la defensa dels drets de llibertat d'expressió i
d'informació malgrat considerar l'esforç dels grups parlamentaris (tots) per
suavitzar-la.
Suavitzar-la no vol dir, però, resoldre la qüestió de fons i és que en alguns
punts traspassa determinades línies vermelles que fomentaria l'autocensura.
Per exemple: el fet que els mitjans finalment no siguin responsables solidaris
d'opinions alienes només és possible si les esmentades opinions són retirades
després d'un avís. La retirada de comentaris "ofensius" no queda clara en el
text (com, què, de quina manera o en quines condicions), el què deixa una
p
Un altre exemple: el fet que un tribunal pugui demanar davant una intromissió
considerada greu la font de l'informador, vulnera el secret professional
reconegut per la Constitució i vital per a la garantia d'una tasca informativa lliure.
L'APCA continua defensant que cal regular (i així ho volem) el dret a rèplica i
rectificació de manera específica i igual per a tothom però creiem que la
protecció de l'honor i la intimitat ja és suficient a través de la legislació existent.
L'amenaça de demandes civils (que no deixen exemptes les penals ja que un
atemptat contra la intimitat i l'honor és prou greu com perquè no se'n derivin
responsabilitats superiors) és una manera d'obrir la porta a l'autocensura i per
tant el risc és que es limiti l'expressió ciutadana.
L'honor és un element absolutament subjectiu que cadascú valora de manera
diferent. Exactament igual la imatge personal o la intimitat. Mentre hi ha qui
comercialitza amb la seva vida privada, d'altres pensen que una imatge
captada a la porta de casa seva és un atemptat contra la seva vida privada. I
tots sabem que hi ha matisos, uns matisos que aquesta llei no deixa clars i que
deixa a la interpretació dels tribunals. L'exemple espanyol per a la nostra
associació és clau en aquest tema com a exemple d'una llei inútil i inaplicable.
Però des de l'APCA afegim d'altres elements que ens preocupen:
- La llei de protecció civil de l'honor i la intimitat intenta regular a més la pràctica
periodística en un país, el nostre, en el què no existeix cap llei que reguli la
nostra activitat ni les nostres empreses (audiovisuals o de premsa escrita) com
han alertat diversos observadors internacionals, entre ells el Consell d'Europa.
- No existeix cap llei que protegeixi la nostra pràctica professional, especialment
en matèria del secret professional com preveu la nostra Constitució, i la Llei de
protecció civil de l'honor i la intimitat ho fa a mitges deixant la porta oberta a la
intervenció dels tribunals sota amenaces de demandes d'indemnitzacions
quantioses.
- No hi ha cap llei que protegeixi els menors d'emissions pernicioses, ni
s'estableix l'horari protegit infantil en mitjans audiovisuals andorrans, els quals,
a més, han perdut l'òrgan consultiu del CAA (Consell Andorrà de l'Audiovisual)
mentre es pretén per aquesta llei protegir la seva imatge i intimitat, quedant per
tant coixa la regulació en aquesta matèria.
- La falta de control -per quasi impossible- sobre mitjans i plataformes digitals
foranes ens deixa als professionals andorrans en clara situació de desigualtat.
- El Codi deontològic de la nostra professió, que subscriuen obligatòriament tots
els membres de l'APCA - com a associació de caràcter col·legial que és-, ens
obliga a un comportament ètic i responsable també en matèria de protecció de
l'honor, la intimitat i la imatge, i aquest element no es té en compte ni en
l'exposició de motius de la Llei ni en el seu contingut.
 - La falta de demandes contra mitjans o professionals en aquest àmbit és
suficient raó per afirmar que la llei no és necessària i que els mecanismes
legals existents són suficients per a la protecció d'aquests drets fonamentals
reconeguts a la Constitució.

En conclusió, insistim que la llei és innecessària i perillosa, per a la garantia de la llibertat d'expressió.

La Junta directiva de l'APCA

Responsabilitat subsidiària

Article de la secretària de l'APCA, Marisol Fuentes, sobre la proposició de llei de protecció civil de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge. 

De cop i volta la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge és una urgència al nostre país.

Vint-i-un anys després que la Constitució Andorrana reconegués al títol II aquests drets fonamentals, a DA li entren les presses i presenta a tràmit parlamentari a final de mandat una llei de protecció civil que defensi aquests drets si bé la via penal (la més efectiva, no ens enganyem) ja els garanteix (a banda de la Carta Magna i delcodi deontològic de la professió periodística, en vigor actualment al país).

Ni la llei reguladora d’altres col·lectius, com els bombers (que espera des de fa deu anys), ni la de violència de gènere (que es va iniciar en començar la legislatura i pateix un importantíssim retard), ni una llei específica de protecció de la infància, ni tant sols lleis reguladores del sector (premsa i mitjans audiovisuals, o del secret professional) semblen per a DA prioritàries; eliminat el Consell Andorrà de l’Audiovisual i sense data de reconstrucció, hi ha en canvi pressa per regular la protecció de l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge perquè són drets fonamentals -pel que sembla- poc garantits. I sembla ser així per  l’allau  als tribunals de demandes per atemptats contra aquests drets fonamentals (aproximadament unes cinc els darrers deu anys si les dades del Consell Superior de la Justícia no són errònies, de les quals una era d’un periodista per escoltes il·legals).

Però és que tampoc hi ha d’altres drets fonamentals protegits: el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, malgrat les insistències de l’ONU i el Consell d’Europa, perquè topa amb el model institucional (diuen); i encara més enllà, la persecució, regulació i control de la corrupció; o una llei de transparència en l’exercici públic; o una llei de responsabilitat política, per citar exemples.

Però si ens concentrem en el nostre sector tampoc hi ha una llei reguladora sobre la societat de la informació (es troba a tràmit parlamentari i s’ocupa molt poc de la protecció dels menors, per exemple), o sobre  la publicitat comercial, o sobre la comunicació institucional i/o electoral, només per citar-ne algunes.

Si el legislador andorrà no ha trobat en 21 anys de Constitució la necessitat de legislar sobre uns drets que queden expressament protegits (només cal recordar que la primera llei espanyola al respecte és del 1982, és a dir, cinc anys després d’aprovar-se la seva carta magna) ara em permetran que qüestioni les motivacions de fons.

Reconec que hi ha aspectes que no estan regulats explícitament i caldria fer-ho -el dret a rèplica per exemple- si bé cal recordar que existeix àmplia jurisprudència al respecte. I no nego que calgui legislar aquests i d’altres aspectes, del nostre sector i d’altres. Com també reconec necessari fer pedagogia entre els joves sobre el correcte ús de les xarxes socials, cosa que no es fa amb l’amplitud que caldria.

Sobta per tant la precipitació, sobta la presentació (no hi era al programa electoralde DA) i sobta quan encara queden elements imprescindibles i més prioritaris per resoldre, com ara l’IGI bancari, per al qual no hi ha data malgrat la negativa repercussió que un mal càlcul inicial té per a les arques públiques en un moment en què tots patirem les retallades de la nova llei de la CASS.  Sobta perquè el sector dels mitjans de comunicació no efectua una mala pràctica generalitzada en el seu exercici, quan no existeix premsa groga ni rosa ni paparazzis ni telescombraria -tampoc hi ha regulació al nostre país sobre horaris protegits, per cert-, davant un nou marc, el de la comunicació global, en el què tots els intents de posar barreres han estat infructuosos. I sobta més encara quan obtenim com a país bona nota en llibertat de premsa davant instàncies internacionals (alertant de mala praxi, en canvi, no n’he vist cap).

La veritable finalitat en la presentació d’aquesta proposició de llei no és altra que limitar l’opinió ciutadana, especialment crítica amb els poders públics als comentaris sovint anònims que es publiquen als mitjans digitals i a les xarxes socials. I estableix la coresponsabilitat de les empreses periodístiques a les quals se les podrà exigir danys i perjudicis quan un comentari es consideri (i provi) difamatori.

I què seria difamatori? Dir d’un càrrec públic que és un inepte o negligent o mentider? Publicar el llistat de sous de directius i assessors és una intromissió il·legítima a la seva intimitat? Fer fotografies al carrer on hi ha persones anònimes i publicar-les en la plataforma que sigui és un atemptat contra la seva imatge personal? Publicar que un càrrec públic ha estat detingut juntament amb els seus familiars en una operació judicial atempta contra la vida privada?

I què fem amb la informació falsa que periòdicament circula, de manera viral, per les xarxes? O amb les emissions televisives foranies de telescombraria en horari infantil? O com que això ve de fora i no és controlable (aparentment)  no demanem responsabilitats a ningú?

Regular i de pas controlar un col·lectiu que resulta especialment molest és una obsessió, de sempre, dels poders públics. Arreu.

En canvi, i per comparar, als ciutadans no ens queda cap alternativa que la de no votar els polítics que menteixen, que es mostren clarament negligents, que incompleixen les seves promeses malgrat que la seva actuació pugui comportar danys a la col·lectivitat. Per a ells no hi ha responsabilitat subsidiària possible. Entra dins la nòmina. Igual que pels usuaris dels mitjans de comunicació i altres plataformes hi ha l’opció de no comprar, no escoltar, no mirar, no accedir, no compartir. I els tribunals, no ho oblidem!

*Com a complement del post, us enllaço una excel·lent anàlisi del catedràtic de Dret de la Informació de la Universitat de Navarra, Carlos  Soria, sobre l’abús a Espanya de la llei de protecció a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. Ja que tendim a comparar i emmirallar-nos en legislacions foranes, saber també del mal que hem de morir: http://www.cuentayrazon.org/revista/pdf/034/Num034_009.pdf

Publicat al bloc mariblocfuentes.wordpress.com el 13 de març de 2014

Tu calla!

Article de la vocal de l'APCA, Noemí Rodríguez, al respecte de la proposició de llei de protecció de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge.

Llegir la premsa es converteix massa sovint en un acte de fe. El que passa ja ho sabem, i el que no, tampoc ens ho expliquen els diaris. Amb una mica de sort t’ho xiuxiuegen a cau d’orella després d’un sopar o a la sortida d’una conferència. L’atur, les boutades dels aspirants a polítics, les aliances contranatura, els oferiments de pactes a qui no els necessita… tot plegat no és més que un episodi més de la coreografia del que mal anomenem actualitat. Això i els esquitxos de crònica negra. Tractada amb més o menys frivolitat però devorada pel lector amb la fruïció de qui sap que allò –per sort– no va amb ell. Perquè veure morts en portada, descobrir els detalls escabrosos de les fallides, de les separacions, de les baralles i les banyes només genera plaer si no et toca de prop. Sembla que el govern ha atorgat el seu favor al projecte de llei que impulsa el grup demòcrata per fer-se passar els disgustos quan algú els insulta a través dels comentaris anònims de la premsa. Perquè no ens enganyem, tot plegat es redueix a això: a una pell molt fina. El dret a la intimitat i a l’honor està reconegut i regulat actualment. Però cal anar més enllà, i fer que la gent tingui por de parlar, de dir el que pensa i si ells no en tenen, que en tingui la premsa de publicar-ho. No és una mala estratègia, però és una pèssima política. El que caldria fer és mirar de desprestigiar l’anònim, no castigar-lo. Tothom hauria de poder dir la seva amb la cara descoberta, amb arguments i educació. Però si això no passa en la vida pública haurà de ser per llei que es faci respectar al carrer.

Publicat a l'edició del Diari d'Andorra del 21 d'Abril de 2014.

MATISACIONS A LA LLEI QUALIFICADA DE PROTECCIÓ CIVIL ALS DRETS A LA INTIMITAT , A L'HONOR I A LA PRÒPIA IMATGE

Document tramés a tots els grups parlamentaris en relació a la proposició de Llei Qualificada de protecció de l'honor, la intimitat i la pròpia imatge.

Des del APCA ( Associació dels Professionals de la Comunicació d'Andorra) contemplem amb certa inquietud la possible aprovació de la llei qualificada que diu protegir civilment els drets a la intimitat , a l'honor i a la pròpia imatge , creiem que aquests drets es troben perfectament protegits amb la legislació vigent en el seu Codi Penal així com el redactat i promulgat en la Carta Magna andorrana , considerada com la llei de lleis .

Acatem plenament l'exposició de motius que recullen perfectament els enunciats de la Declaració Universal dels Drets Humans , el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics , l'article 8 del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les seves Llibertats Fonamentals . Estem totalment d'acord que: "1º Tota persona té dret al respecte de la seva vida privada i familiar , del seu domicili i de la seva correspondència . 2n No podrà haver–hi  ingerència de l'Autoritat pública a l'Exercici d’aquest dret sinó en quant aquesta ingerència estigui prevista a la Llei i constiueixi una mesura que, en una societat democràtica, sigui necessària per a la Seguretat nacional, la seguretat Pública , el benestar económic del país , la defensa , l' ordre i la prevenció del delicte , la protecció de la salut o de la moral , o la protecció dels drets i llibertats dels altres " . Acceptem , donem suport i defensarem sempre l’article 14 de la Constitució com a garant del dret a la intimitat , a l'honor i a la pròpia imatge , evitant amb la nostra tasca professional les intromissions il.legítimes en la vida privada familiar .

Per tot això ens sorprèn que el legislador vulgui ara crear una llei qualificada de protecció civil , quan tot això es troba ja protegit en l'àmbit judicial en lleis promulgades en un temps no molt llunyà .

Aquesta acció ens fa des confiar d'una utilització judicialment correcta i equànime amb els ciutadans . També creiem que un excés de zel innecessari podria generar un entorpiment de la tasca informativa dels professionals de la comunicació, creant una perillosa po que donés origen a innecessàries i perjudicials actuacions d'auto censura . La llei , tal com la coneixem és molt abstracta .

Recollint experiències foranes volem ressaltar l'informe realitzat per Carlos Soria , director del Departament d'Ètica i Dret de la Informació de la Universitat de Navarra . En el seu informe que trobaran íntegre al final d'aquest escrit de matisacions comença dient que "La llei va néixer sense discussions important , sense gaire  polèmica, gairebé modestament . Pocs observadors es van adonar aleshores de la importància que estava cridada a tenir en el nostre sistema informatiu . La llei va obrir una nova via per resoldre els conflictes entre la informació i l'honor ; conté pautes per a l'harmonització jurídica entre tots dos drets fonamental , però la Llei va suposar també el risc - per les  deficiències tècniques en la redacció - d'alimentar una invocació abusiva de la protecció que brinda"
Llegint la proposició de llei que el grup DA presenta per a la seva aprovació al Consell General , creiem , tal com també ho apunta el Professor Carlos Soria , que aquesta serà una "llei de jutges" , és a dir , una llei que no pretén tipificar conductes civils il·lícites sinó proporcionar alguns criteris de justícia perquè els jutges els apliquin quan se'ls presentin . Com en el cas espanyol pensem que a Andorra podria succeir el mateix on tot dependrà de l'enfocament que doni el  jutge de torn, fent que la interpretació de la llei sigui l'important. Amb el temps es va arribar a la conclusió que la llei espanyola va aconseguir “ una subhasta i protecció farisaica de l'honor " , que s'està abandonant la via penal de protecció de l'honor , segons sembla ja no és interessant utilitzar la via penal per a la protecció a l'honor ja que surt molt més barata aquesta via que la via civil on es cotitza més alt " la restitució i protecció de l'honor " a més s'ha aconseguit que siguin els jutges a nivell individual els que valorin la " restitució de l'honor " del demandant el mateix cas , segons qui ho jutgi pot tenir diferents preus o valors . Si no fos per la gravetat del tema diríem que és el més semblant a una tragicomèdia o sainet

El professor Soria manté que "Des de la perspectiva d'empreses i informadors , la Llei de 1982 ha enterbolit - per a uns més , per altres menys - el clima de llibertat i de seguretat jurídica que sempre requereix l'exercici organitzat o professional del dret a la informació ... " Continua dient que" En certa manera , empreses i informadors no se senten ben compresos per part del públic i per part del poder judicial . Tenen l'experiència que no és fàcil fer entendre les circumstàncies , condicions i exigències en què es desenvolupa la informació contemporània ... Cap bon informador , com cap bon empresari de la informació , reivindica mai el privilegi abusiu de jugar impunement amb l'honor i l'honor dels seus contemporanis . Però tampoc cap d'ells pot acceptar pacíficament que una llei tècnicament deficient , o la irresponsabilitat amb què es presenten algunes demandes de protecció civil de l'honor , generi un clima d'incertesa , obri una porta a la manipulació dels poders socials o polítics contra la Informació , o a través d'una autocensura per po a la llibertat dels informadors cometin els grans pecats informatius de l'omissió "

Qui té raó? Els que volen un sistema atemorit i emmordassat , o els periodistes i empresaris de la comunicació quan mantenen que la llei , per la seva ambigüitat i deficiències és un jou per  la llibertat ?[1]

Principio del formulario

Tornem a la proposició de Llei. Per al legislador ponent "la Important Funció que desenvolupen en els mitjans de comunicació comporta només el seu reconeixement de drets i garanties , sinó també certes obligacions consistents en subministrar una informació  de qualitat , evitant abusos " Podríem estar d'acord amb l’exposat , però ens sembla que l'autor oblida una cosa molt important, la subjectivitat del concepte qualitat; dues persones poden apreciar diferent qualitat en un alguna cosa o en un tot. Qui té la raó? Ja estem en la subjectivitat del jutge, sota quin concepte jutjarà conceptes com qualitat, abusos , bonic o lleig . En la informació pura i dura és de fàcil reconeixement , només cal desenvolupar el com , ell quan l’on i ell perquè. La cosa es complica quan l'autor afegeix adjectius . És que el fet d'opinar és delicte ? No, el delicte si és que existeix, estarà en el contingut i el tractament de la informació i aquest contingut té molts matisos i possibles interpretacions . De vegades una simple crítica pot generar una infinitat d'opinions i/o comentaris però de qui serà la raó ?

Estem convençuts que per a aquests casos ja tenim la legislació suficient sense necessitat de recórrer a noves lleis que l'únic que faran és complicar el ja sobresaturat sistema judicial .

La llei insisteix en la responsabilitat subsidiària , és repetir el que està a les normatives legals del país. En cas que el que ha estat publicat pugui ser objecte de disputa judicial,  el responsable és l'autor i si aquest fos anònim el director de l'empresa informativa.

En l'article 1 . Objecte de la Llei ja ens trobem amb els problemes que el professor Soria ens assenyalava en la llei espanyola. L'articulat andorrà diu: "En cas que la intromissió tingui caràcter delictiu, s'aplicaran els Criteris d'aquesta Llei per a la Determinació de la Responsabilitat civil derivada del Delicte . En qualsevol cas, la quantia de les indemnitzacions a que donin lloc els Accions civils exercitades en procediments que tinguin com a finalitat la protecció dels drets a la intimitat , a l' honor i a la pròpia imatge ha de ser valorada d' acord amb aquesta Llei”

Podem pensar que tot i la professionalitat del jutge hi haurà una amplíssima subjectivitat per jutjar i imposar el "valor " de la condemna.

El Capítol Segon "Drets de rèplica i de rectificació, i accions judicials" es podria emmarcar perfectament en el codi civil vigent , ja que el podríem considerar necessari tenint en compte que en aquest moment al país no hi ha norma reguladora a aquest efecte.

A la Secció tercera "Accions judicials, article 19. Contingut de l' acció civil", creiem que s'ha redactat d'una manera una mica " incomprensible" . En l'apartat a ) s'apunta . Que prohibeixi el seu responsable una intromissió il·legítima imminent .

 Imminent entenem que és una acció que es vol realitzar però que encara no s'ha produït . Per deducció gramatical, arribem a pensar que entre el passat i el futur està el present i que és aquesta forma la que defineix si existeix o no el delicte; llevat de pensar que pensar sigui un delicte . Creiem que aquesta podria ser una via molt desitjable per a possibles censors . Als professionals de la informació també ens preocupa el possible intent d'utilitzar una llei per intentar allunyar del professional de la informació les seves fonts informatives .

---

[1] [1] BIBLIOGRAFÍA: L.H. CLAVERIA Reflexiones sobre los derechos de la personalidad a la luz de la Ley Orgánica 1-1982, de 5 de Mayo en ( Anuario de Derecho Civil. Mª A. DESANTES FERNÀNDEZ, El desarrollo constitucional del derecho a la información. Homenaje al Profesor Jose Mª Desantes Guanter, Madrid, 1987 pags.247-255. J.Mª DESANTES GUANTER El derecho a la información en el contexto de los Derechos Humanos, en el volumen Información y derechos Humanos, Pamplona 1987, págs..15-59 J.A. DORAL, Derecho al honor: comentario a la Ley Orgánica sobre protección civil del derecho al honor, intimidad familiar y a la propia imagen en “Boletín de Información del Ilustre Colegio Notarial de Granada” 18, 1982, págs. 890-891. C.SORIA, Derecho a la propia imagen e interés público informativo en “AEDE”, 11, 1986 págs 46-53 Mª DE LA VALGOMA Comentario a la Ley Orgánica de Protección civil del derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen en “Anuario de Derechos Humanos” 2, 1983.