Un cop hem arribat a
aquestes alçades del sarau, dir que l'orquestra desafina és tan obvi que a
ningú no li interessa. Hem arribat al punt que hores d’ara ja hem trobat tantes
solucions com interlocutors. Tots tenim un amic o un familiar especialista en
temes econòmics i per tant , amb alguna cosa que dir, però el pitjor de tot, és
que, hores d'ara, si no tots, sí una gran majoria de nosaltres hem començat a
notar les urpades d'aquesta desagradable situació que es va desenvolupar,
possiblement, després d'un llarg període de desenfrè politic i economic.
Tot això, per concloure que el sector professional de la
comunicació, està sent engolit per un remolí que xucla esperances i il·lusions.
Els periodistes, juntament amb
altres professionals universitaris, com els docents, els filòsofs o els
filòlegs, sempre ens hem mogut en la taula baixa del reconeixement salarial.
Aquella dita que diu que “passa mes
gana que un mestre d'escola” no és una exclamació, és el reflex d'una
realitat que no ha canviat gaire amb el pas del temps.
Més afortunats van ser els que van
poder entrar en el sector públic, que no és que pagués molt millor. No,
simplement garantia l'agònic salari. En el periodisme, molts vàrem ser els cridats,
però molt pocs els escollits. La majoria, com a professionals de la comunicació
i únics coneixedors i estudiosos del tractament de la informació, hem pogut
anar treballant i tirar endavant amb les nostres penes i glòries.
El periodista com a treballador per compte aliè ha de
complir com qualsevol altre “*currant” i ja sap des del primer moment,
que la seva misió és estructurar professionalment el món de la informació
mitjançant una comunicació professional, contrastada i elaborada perquè el
públic en general pugui estar degudament informat.
Això no treu que -com qualsevol
altra feina- estigui oberta a la crítica i a la seva desaprovació. El
periodista no té ni la veritat absoluta, ni la relativa. Té el desig de
desenvolupar els seus coneixements per exercitar la informació lliure, plural,
democràtica i universal i aconseguir que l'empresa per a la qual treballa,
aconsegueixi una credibilitat i reconeixement que li permeti ser valorada
i pugui funcionar durant molts anys.
L'empresari editor, en moltes
ocasions desconeix el món de la comunicació. És normal. De la mateixa manera
que un hospital pot ser propietat d'un neòfit de la medicina però estar dirigit
per bons professionals, un diari pot pertànyer a un grup aliè al món de la
comunicació. En tots dos casos l'èxit vindrà pel camí que marqui el
professional, deixant molt clar que el promotor , si no és mèdic no podrà
exercir de galè, ni l'empresari editor ho podrà fer de periodista.
A Andorra, les primeres passes en el món de la
comunicació es van fer a finals del segle XIX, si bé el seu desenvolupament no
va començar fins a principis del segle XX i fins a la guerra civil espanyola.
Després, silenci. Fins el naixement de dos grans monstres de la comunicació com
van ser Ràdio Andorra i Sud Ràdio i petites aparicions fins els anys 70
quan van sorgir nombroses revistes i diaris amb més o menys fortuna. La premsa
es va consolidar en la dècada dels 90 i va ser la Televisió Nacional,
la que va completar el pastís comunicatiu. L'aparició d'internet
ens ha revolucionat com a tot el món, però demostra que mentre Internet
s'ha convertit en –possiblement- el millor mitjà de comunicació, és també el
pitjor sistema d'informació. A la xarxa hi ha un important volum
d'informació no tractada, no contrastada i -el que és pitjor- un immens
femer d'anònims. Tots els ingredients que invaliden la qualificació
d'informació seriosa, veraç i professional.
Tot això demostra que la informació i els mitjans de
comunicació necessiten, ara més que mai, professionals que tirin fort del
carro, en un moment que ells són molt conscients, que el camí és difícil, que
la situació és de gran crisi i que la lluita serà dura i sense treva. En aquest
moment és quan els editors o propietaris dels mitjans de comunicació han de
reflexionar sobre la necessitat de la bona entesa entre empresa i
professionals. El més fàcil és reduir despeses reduint producció i eliminant
productors; és a dir, creant un abisme cap al no-res .
Des d'aquí, la petició i el desig que els grups editors
que hi ha al Principat d'Andorra, facin un esforç i que no pensin en el
periodista com un llast en el seu vaixell informatiu. És ara quan tots han de
fer l'impossible per mantenir-se units lluitant amb totes les seves forces
contra aquesta maleïda crisi que ens assota amb la ràbia d'una mala grip i amb
conseqüències letals en el cas d'una mala praxis.
Gualbert Osorio
Periodista
Associació de Professionals de la
Comunicació d'Andorra
