dimecres, 2 de gener de 2013

Periodistes en crisi


Un cop hem arribat a aquestes alçades del sarau, dir que l'orquestra desafina és tan obvi que a ningú no li interessa. Hem arribat al punt que hores d’ara ja hem trobat tantes solucions com interlocutors. Tots tenim un amic o un familiar especialista en temes econòmics i per tant , amb alguna cosa que dir, però el pitjor de tot, és que, hores d'ara, si no tots, sí una gran majoria de nosaltres hem començat a notar les urpades d'aquesta desagradable situació que es va desenvolupar,  possiblement, després d'un llarg període de desenfrè politic i economic.

            Tot això, per concloure que el sector professional de la comunicació, està sent engolit per un remolí que xucla esperances i il·lusions.

            Els periodistes, juntament amb altres professionals universitaris, com els docents, els filòsofs o els filòlegs, sempre ens hem mogut en la taula baixa del reconeixement salarial. Aquella dita que diu que  “passa mes gana que un mestre d'escola” no és una exclamació, és el reflex d'una realitat que no ha canviat gaire amb el pas del temps.

            Més afortunats van ser els que van poder entrar en el sector públic, que no és que pagués molt millor.  No, simplement garantia l'agònic salari. En el periodisme, molts vàrem ser els cridats, però molt pocs els escollits. La majoria, com a professionals de la comunicació i únics coneixedors i estudiosos del tractament de la informació, hem pogut anar treballant i tirar endavant amb les nostres penes i glòries.

            El periodista com a treballador per compte aliè ha de complir  com qualsevol altre “*currant” i ja sap des del primer moment, que la seva misió és estructurar professionalment el món de la informació mitjançant una comunicació professional, contrastada i elaborada perquè el públic en general pugui estar degudament informat.

            Això no treu que -com qualsevol altra feina- estigui oberta a la crítica i a la seva desaprovació. El periodista no té ni la veritat absoluta, ni la relativa. Té el desig de desenvolupar els seus coneixements per exercitar la informació lliure, plural, democràtica i universal i aconseguir que l'empresa per a la qual treballa, aconsegueixi una credibilitat i reconeixement que li permeti ser valorada i  pugui funcionar durant molts anys.

            L'empresari editor, en moltes ocasions desconeix el món de la comunicació. És normal. De la mateixa manera que un hospital pot ser propietat d'un neòfit de la medicina però estar dirigit per bons professionals, un diari pot pertànyer a un grup aliè al món de la comunicació. En tots dos casos l'èxit vindrà pel camí que marqui el professional, deixant molt clar que el promotor , si no és mèdic no podrà exercir de galè, ni l'empresari editor  ho podrà fer de periodista.

            A Andorra, les primeres passes en el món de la comunicació es van fer a finals del segle XIX, si bé el seu desenvolupament no va començar fins a principis del segle XX i fins a la guerra civil espanyola. Després, silenci. Fins el naixement de dos grans monstres de la comunicació com van ser  Ràdio Andorra i Sud Ràdio i petites aparicions fins els anys 70 quan van sorgir nombroses revistes i diaris amb més o menys fortuna. La premsa es va consolidar en la dècada dels 90 i va ser la Televisió Nacional,   la que va completar el pastís comunicatiu. L'aparició d'internet ens ha revolucionat com a tot el món, però demostra  que mentre Internet s'ha convertit en –possiblement- el millor mitjà de comunicació, és també el pitjor sistema d'informació. A la xarxa hi ha un  important volum d'informació no tractada, no contrastada i -el que és pitjor- un  immens femer d'anònims. Tots els ingredients que invaliden la qualificació d'informació seriosa, veraç i professional.

            Tot això demostra que la informació i els mitjans de comunicació necessiten, ara més que mai, professionals que tirin fort del carro, en un moment que ells són molt conscients, que el camí és difícil, que la situació és de gran crisi i que la lluita serà dura i sense treva. En aquest moment és quan els editors o propietaris dels mitjans de comunicació han de reflexionar sobre la necessitat de la bona entesa entre empresa i professionals. El més fàcil és reduir despeses reduint producció i eliminant productors; és a dir, creant un abisme cap al no-res .

            Des d'aquí, la petició i el desig que els grups editors que hi ha al Principat d'Andorra, facin un esforç i que no pensin en el periodista com un llast en el seu vaixell informatiu. És ara quan tots han de fer l'impossible per mantenir-se units lluitant amb totes les seves forces contra aquesta maleïda crisi que ens assota amb la ràbia d'una mala grip i amb conseqüències letals en el cas d'una mala praxis.

Gualbert Osorio
Periodista 
Associació de Professionals de la
Comunicació d'Andorra

Cap comentari:

Publica un comentari